Category Archives:Dret Civil

Responsabilitat dels conductors en els accidents amb senglars.

La segona causa d’accidents de trànsit a la demarcació de Girona és a conseqüència de la topada amb un senglar. Fins fa poc temps, s’atribuïa la responsabilitat d’aquests accidents a la societat de caçadors del vedat més pròxim, si en aquell moment s’estava caçant o si es constatava una falta de diligència en la conservació del vedat, atribuint-se únicament la culpa al conductor si se li imputava un incompliment de les normes de circulació.

Amb la reforma de la Llei de Seguretat Viària i la seva disposició novena, s’atribueix la culpa principalment al conductor, reservant-la únicament pel titular del vedat en el supòsit que en el lloc de l’accident si estigués caçant en aquell moment o el dia anterior a l’accident. L’altre supòsit on també s’eximiria de culpa al conductor seria si la carretera no estigués degudament senyalitzada o si la carretera tingués la tanca lateral deteriorada, circumstàncies que podrien fer responsable a l’administració titular de la via.

Vendre un pis sortirà més car a partir del 2015

Calculating Taxes Up And DownLa nova reforma fiscal, que entrarà en vigor a partir de l’1 de gener de 2015, canvia la forma de tributar els guanys derivats de la venda d’un habitatge en la declaració de la renta.

Es preveu l’eliminació de l’aplicació dels coeficients d’actualització (que actualitzen els valors de compra dels béns tenint en compte la inflació) en la compravenda d’immobles, així com l’eliminació de l’aplicació dels coeficients d’abatiment dels immobles adquirits abans del 31 de desembre de 1994, acabant-se així els mecanismes per rebaixar les plusvàlues obtingudes a efectes fiscals.

Fins ara, quan una persona venia un immoble, tributava en la declaració de la renda per la plusvàlua obtinguda (la diferència de preu que experimenta l’immoble des que s’adquireix fins que es ven), però s’ aplicava un coeficient d’actualització, que descomptava la inflació que s’hagués generat entre l’any d’adquisició i l’any de venda, de manera que no es tributava per l’increment nominal de preu, sinó que es tributava per el guany real.

A més, si l’immoble s’havia comprat abans del 31 de desembre del 1994, hi havia uns coeficients d’abatiment que descomptaven , quan es calculava la plusvàlua, les revaloracions existents a les finques més antigues.

A partir de l’1 de gener de 2015, en desaparèixer els coeficients d’inflació i abatiment, les plusvàlues hauran de tributar en quantitats molt superiors, i tots els contribuents que decideixin vendre un habitatge l’any 2015, hauran de pagar més per aquesta plusvàlua patrimonial que si la venda s’hagués produit durant l’any 2014.

Exempció d’impostos en el supòsits de dació en pagament

Dació en pagamentEn el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) del passat 5 de juliol s’ha publicat una sèrie de mesures urgents pel creixement, la competitivitat i la eficiència, que varen entrar en vigor el mateix dia. I d’entre elles cal destacar l’exempció fiscal en els casos de dació en pagament:
1.- Els deutors hipotecaris (i els seus avaladors) que facin una dació en pagament del seu habitatge habitual per la cancel•lació del deute hipotecari, o que es trobin en la situació que el seu habitatge ha estat venut en les execucions hipotecaries judicials o notarials, estaran exempts de tributar en l’IRPF per guanys patrimonials (és a dir pel resultat de la venda o transmissió).
2.- Així mateix, els deutors hipotecaris ( i els seus avaladors) com a transmitents del seu habitatge habitual i, per tant, inicialment obligats al pagament de la plusvàlua municipal sobre béns de naturalesa urbana, estaran exempts del pagament del referit import.
A més, cal tenir en compte que aquesta norma té caràcter retroactiu fins l’any 2010. Així, tots aquells deutors hipotecaris i avaladors que varen perdre l’habitatge habitual, bé per dació en pagament pel deute que es tenia amb el banc (bé per execució hipotecària bé per dació en pagament) podran sol•licitar la revisió de la situació com a conseqüència de la transmissió i demanar les devolucions dels impostos pagats, essent la primera declaració de renda a demanar l’exercici 2010 que es va fer en l’any 2011. Igualment té caràcter retroactiu la reclamació de la plusvàlua que es podrà sol•licitar la devolució de l’import de les quantitats abonades a partir de 1 de gener de 2010.
En ambdós casos serà requisit per l’aplicació de l’exempció que el deutor tributari no disposi d’altres béns per fer front al deute i evitar la pèrdua de l’habitatge.

Terminologia i canvis conceptuals: pàtria potestat i/o responsabilitat parental.

Patria-potestatA una societat canviant li correspon un dret també canviant que s’adapti a la nova realitat. Sovint el ritme que imposa la societat desborda la capacitat de seguiment del dret i dels tribunals com ha succeït en la forma d’entendre la convivència en família. Si tenim present que la legalització del divorci no es va produir fins l’any 1981, podem entendre que el camí recorregut en poc temps ha estat vertiginós però tot i així, la realitat social continua anant per davant de les normes, condemnant-les a ser sempre canviants si volen complir correctament amb la seva funció.

En els darrers anys i en especial des la vigència del llibre II del Codi Civil de Catalunya l’1 de gener de 2011, s’ha produït una actualització de conceptes i terminologia exigent amb els diferents operadors jurídics que han de resituar algunes institucions ja existents com per exemple la pàtria potestat.

Per tal d’exposar aquest canvi, prendre’m com a guia la sentència 252/2011 de 10 de juny de la secció primera de l’Audiència Provincial de Girona.

Pàtria potestat. Considera la doctrina que la pàtria potestat o la potestat del pare i la mare és una funció que engloba drets i obligacions respecte dels fills, així que tan és un dret com un deure cuidar els fills, tenir-los en la seva companyia, alimentar-los, educar-los i procurar-los una formació integral.

Pel cas de ruptura de la convivència entre pare i mare, aquests drets-deures inherents a la pàtria potestat no desapareixen si bé s’hauran d’adaptar a la nova situació. La separació o divorci dels pares, obliga a buscar fórmules i sistemes en benefici dels fills que garanteixin que la pàtria potestat podrà continuar-se exercint amb normalitat per ambdós progenitors.

El canvi, argumenta la sentència, rau en la superació d’un model que atorgui la guarda i custòdia dels fills a un dels progenitors i un règim de vistes a l’altre ja que  aquest sistema comporta el vici d’entendre que el progenitor no custodi tan sols li pertoca ‘veure’ al seu fill i que és al progenitor que ostenta la guarda i custòdia a qui correspondria prendre totes les decisions que afecten als fills llevat d’aquelles decisions més excepcionals.

Si ambdós progenitors han de poder exercir la pàtria potestat, convé evitar aquest sistema tradicional per un altre que determini com exerciran els pares la pàtria potestat o responsabilitat parental, tal com l’anomena actualment art. 233-8 del Codi Civil de Catalunya. Aquesta responsabilitat sempre serà compartida amb independència que els fills pernoctin més amb un progenitor que amb l’altre. Per tal que aquesta responsabilitat parental no només sigui compartida sinó que a més s’exerceixi en la mesura del possible conjuntament, caldrà presentar un pla de parentalitat que especifiqui quins són els compromisos que assumiran els pares respecte la guarda, la cura i educació dels fills.

En síntesi, ja sigui per la incorporació de la dona en el mercat laboral o per la creixent implicació dels homes en la criança dels seus fills, el model d’un pare-visitador està superat tan socialment com legalment.

Evolució jurídica de la guarda compartida

FP_Nens-de-paper-300x249L’evolució social en la superació de que tan sols correspon a les dones la cura dels fills, ha comportat també un avanç i canvi substancial en les mesures (acords) que es prenen en supòsits de divorci o ruptura de parella de fet amb fills menors d’edat implicats.

La realitat social sempre s’imposa i, en conseqüència, en els darrers anys s’ha produït un canvi legislatiu i jurisprudencial en dret de família que, en poc temps, han situat conceptes com guarda i custòdia compartida en habituals.

Tenint com a premissa inalterable que en dret de família prima l’interès superior del menor, el que s’anomena guarda i custòdia compartida sempre s’ha pogut acordar i ha existit d’alguna manera si, com en l’actualitat, aquesta és la millor opció pel menor. El canvi bé en les rutines i l’esforç que societat i legislador obliguen a fer als jutjats en superar mesures estàndards de caps de setmanes alterns i vacances per meitats. Així, en el passat podríem qualificar de lluita manifestament desigual

la d’un progenitor favorable a una relació equivalent en temps de convivència entre pare-fill i mare-fill, en contra d’un progenitor favorable a l’adopció de mesures ‘estandars’ que impliquen un desequilibri manifest entre el temps que els fills conviuen, per regla general, amb el seu pare i amb el que conviuen amb la seva mare. Certament i seguint amb l’exemple, al pare li correspondria un rol de ‘visites’ talment com si l’exercici de la pàtria potestat quedés totalment buidat un cop atribuïda la guarda i custòdia a la mare, a quí en realitat li correspondria la responsabilitat exclusiva de la cura dels fills. Amb tot el que això representa de negatiu per la inserció laboral de la dona i el desgast personal de fer-se càrrec d’una responsabilitat que hauria de ser compartida.

Com dèiem, la societat ha superat aquest esquema i el dret s’hi ha adequat de forma ràpida en els darrers anys. En concret, destaquem la importància de la publicació del Llibre Segon del Codi Civil de Catalunya en data 29 de juliol de 2010. Les Sentències del Tribunal Suprem de 7 de juliol de 2011, de 22 de juliol 22-7-2011, o la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 16 de Juny de 2012 que estableixen la Guarda compartida com a resposta normal (no restrictiva) a la crisi familiar i atorgament en base a l’interès dels menors. També destaca la Interlocutòria de 22 de Novembre de 2011 del Tribunal Constitucional que va avalar la preeminència de la guarda compartida establerta en la Llei Valenciana en tant que aquesta opció es considerés beneficiosa pel menor.